La importància de l’exercici

No fa massa anys el gos era exclusivament una eina de treball. Ajudava en tasques de pastoreig, estirava trineus, caçava o vigilava propietats privades. Havia d’acomplir a la perfecció una funció. Si no era capaç de fer-ho el més probable és que no continués en vida perquè suposava una despesa prescindible.

Actualment, però, la seva funció és una altra. Ara, aquell treballador abnegat i infatigable només ha de fer, quan aquests hi són, companyia als seus propietaris. Un gos de companyia tipus es passa, comptant els horaris laborals i les hores de descans del seu propietari, com a mínim, unes 16 hores sol. Què pot fer durant aquest temps? Molts gossos de jardí s’entretenen lladrant a tot allò que s’acosti a la valla, d’altres opten per fer forats però una àmplia majoria comença a mostrar conductes inadequades. Durant el meu exercici professional veig diàriament gossos que no poden deixar de perseguir-se la cua, lladrar complusivament 24 hores al dia, perseguir mosques inexistents o destrossar tot el que troben. I, molt sovint, correctament diagnosticat el cas, ens trobem que aquesta situació està provocada, únicament, per una manca d’exercici. Potser pensareu que exagero però… quants gossos realitzen l’activitat física necessària per mantenir-se en un bon estat físic i mental? He vist Pastors Alemanys que només sortien per anar a buscar el pa a la fleca de la cantonada i Labradors que el seu únic passeig consistia en anar a buscar (amb cotxe) el nen a l’escola. Si mireu al vostre voltant estic segura que trobareu molts més exemples…

Davant d’això, una de les propostes que faig és: o es fan més passejos o s’intenta ocupa al màxim al gos amb joguines especials. Una d’aquestes és la pilota dispensadora de menjar. Forta, resistent i protegida amb cauxtú perquè no faci malbé res admet fins a 500 grams de pinso a l’interior que el gos ha de treure per un dels dos forats laterals. D’aquesta manera ha de fer servir l’enginy, llepar, fer rodar la pilota amb la pota… en definitiva, ha de TREBALLAR per aconseguir el seu menjar, que no deixa de ser el que feia abans de ser gos “de companyia”…

Li trobem una casa?

No m’agrada publicar anuncis d’adopció de gossos però avui, per petició d’una clienta, faré una excepció. 

La preciositat de la foto té uns 5 mesos, és un mascle no castrat de color xocolata creuat de Labrador Retriever que viu temporalment en una casa d’acollida perquè el seu irreponsable propietari anterior no s’en vol fer càrrec. Diuen que és molt net a dins a casa, que respòn a la cridada i que en general, tot i la seva edat, es porta molt bé. No està vacunat ni xipat però si creus fermament que t’en pots fer càrrec els propers dotze anys de la teva vida, escriu a la laiatarrega@hotmail.com i coneixe’l!

Un cadell de reis (o “assaig sobre la irresponsabilitat”)

Matí de dilluns, quarts de vuit del matí. Gairebé sonàmbula, intentant lluitar contra una fred colpidora, amb la corretja de la Cendra a la mà esquerra i encabint la meva rígida mà dreta dins uns guants que s’han passat un any a l’armari em desperta una conversa:

Mare: què li demanaràs als reis per Nadal?
Fill: un cadell!
Mare: ah si? Quin cadell vols? Saps que l’hauràs de cuidar molt, oi?
Fill: i tant! Vull un cocker!
Mare: molt bé. Què et sembla si quan vingui el papa anem a la botiga a veure si n’hi ha algun i ho apuntem a la llista?

Potser en unes altres circumstàncies, en un dia més càlid i menys atapeït de clients el diàleg no m’hagués afectat tant però avui que, perquè no dir-ho, hagués preferit estar dormint plàcidament que passejar la meva gossa a 3ºC, la conversa m’ha deixat esfereïda. Com es pot ser tan inconscient? Com es pot tractar un animal com un simple regal que es desembolica per reis? 

Sé com acabarà el cas. Ho veig amb tant de realisme que gairebé fa mal. El cadell serà preciós, un cocker de llargues orelles que farà les delícies de la família fins a finals del mes de Febrer quan comenci a clavar les seves dentetes esmolades a tot el que trobi i es faci les necessitats arreu. Llavors els pares decidiran que el millor serà que, durant la nit i durant la seva absència, el gos visqui al balcó. El cadell es convertirà així, en un jove mal educat al qual ningú ha posat cap mena de pauta. Probablement mossegarà massa fort al nen, lladrarà compulsivament o trencarà tot el que trobi. Llavors decidiran trucar a un educador caní, imagineu-vos que sóc jo. Hi aniré, els explicaré tot el que els cal fer, exigiré la implicació dels adults i demanaré la col·laboració del fill. Probablement el nen no estarà preparat per aquesta decisió i acabarà essent la mare qui se n’ocuparà, qui farà un lloc a la seva apretada agenda per tenir cura de l’animal. No podrà. El gos no serà abandonat a l’estiu com tothom es pensa però en canvi “se n’anirà de vacances” a casa uns amics que tenen un xalet enorme on s’explica al nen que podrà córrer, saltar i jugar… en la més absoluta soledat. Anys més tard es morirà i ja ningú recordarà que un dia havia estat motiu d’alegria d’un nen. 

Em sembla lamentable però em veig amb l’obligació moral de fer un “recordatori per inconscients”: un gos no és una joguina, és un ésser viu que ens acompanyarà durant una bona colla d’anys. Perquè ens ho prenem tan a la lleugera?

(Vaig a treure la Cendra. Brrr! Quina fred!).

BON NADAL!

Per tots els amants dels gossos

Us penjo un vídeo que, si no hagués existit, l’haguéssim gravat nosaltres.

En Tod

Sovint estic tan ocupada recomanant-vos productes, fent resums d’activitats canines o intentant dibuixar-vos un somriure amb vídeos o traduccions gracioses que m’oblido de la verdadera raó per la qual va nèixer aquest espai: mostrar-vos, de manera propera, com treballem per aconseguir gossos feliços i propietaris tranquils.

Un d’ells és en Tod, un creuat de Labrador Retriever  que havia estat abandonat de ben petit. En Tod va ser adoptat perquè la Susanna, la seva propietària, va creure que seria una bona eina terapèutica pel seu germà, que presentava certes dificultats a nivells de relació social i aprenentatge. La Susanna, que és professora d’educació especial, va pensar que un gos l’ajudaria a mostrar-se més obert, li facilitaria la integració social i augmentaria la seva responsabilitat i autoestima. En Tod, però, era un jovenet força entremaliat que saludava pujant a dues potes sobre la gent, lladrava exageradament durant molta estona i era pràcticament incontrolable per tots els membres de la família. Així doncs ens va trucar una mica amoïnada i vam començar una obediència bàsica en positiu de manera que fos molt fàcil treballar amb el gos i el progressos fossin nombrosos i ràpids de cara a motivar al seu jove propietari. Com que tenien molt clar que no el volien fer criar van optar també per castrar-lo. Fa unes setmanes, coincidint amb el post-operatori de l’animal em van enviar un simpàtic mail amb aquesta preciosa foto que va aconseguir, un dia més, que em sentís orgullosa de la meva feina. Gràcies per confiar en nosaltres!

 

L’èxit de les pilotes irrompibles

Sempre és una satisfacció recomanar un producte desconegut per una àmplia majoria i que els usuaris n’estiguin contents. Recordeu el post que vaig escriure sobre les pilotes irrompibles? http://lladruc.wordpress.com/2009/10/20/juguem/
Doncs ha estat un èxit total. Us transcric literalment alguns dels comentaris que m’han anat arribant:

-La Shanti ja te la seva piloteta irrompible… i no la deixa anar ni de casualitat, és tot un èxit! (Propietària d’una gosseta creuada de Yorkshire).

- L’Eole va provar la superpilota irrompible i li va encantar! (Propietari de Malinois).

- IMPRESSIONANT aquesta pilota! No ho entenc, n’he comprat de tots tipus, (textures, colors, tamanys) i… només vol aquesta! (ho arribo a saber i la “pasta” que m’estalvio jajaja). (Propietari d’un creuat).

- En mi casa hay una Mininois y un Meganoise requete contentos con sus pelotitas rellenables e irompibles Son geniales !!!! (Propietària de dos Malinois).

- Roser, la pilota irrompible els agrada molt! (Propietari de dos malamuts)

- L’hauries de veure, mira que té la boca petita però agafa la pilota de la Luz (Brac) i corre passadís amunt i avall amb ella! Vist el resultat n’agafaré una altra de petita! (Propietària d’una Westy).

A veure si puc anar ampliant el recopilatori!

Quin nom li posem?

Avui escriuré un post més aviat banal, d’aquells que poca ajuda us oferirà en matèria d’educació canina però que (esperem) us donarà pistes per respondre a una pregunta que de ben segur tots us heu fet: “Quin nom li posem al nostre gos?”

A “Paws with a Cause”, l’organització de gossos d’assistència on vaig col·laborar ara ja fa una bona colla d’anys, optaven per noms curts, fàcils de pronunciar i d’escriure i que no féssin referència a ètnies, països o colors.  
L’equivalent aquí d’aquestes recomanacions seria:
- Per mascle: “Toby”, “Boby”, “Thor”, “Nuc”, “Duc”, “Pelut”.
- Per femella: “Cuca”, “Pruna”, “Lluna”, “Linda”, “Laika”.
(Segur que en coneixeu algun que s’ho diu!).

Per sort, però, alguns propietaris volen ser especialment originals:
- “Beckham”: un creuat de pastor alemany que tenia enamorada la seva propietària.
- “Doña Dolores”, un ca eivissenc la sogra del propietari del qual es deia Dolors. (No sé què n’opinaria Freud).
- “Fetus”: un bulldog anglès poc agraciat físicament.
- “Pond’s”: un shar pey. La propietària es va inspirar en la crema cosmètica antiaarrugues homònima.
- “Sula”: una podenc d’uns ornitòlegs. (Sula és el nom científic dels mascarells).
- “XL”: un malinois que sobresortia pel seu tamany.

Ara bé, el millor és el nom que una ex-clienta (ara amiga) li ha posat al seu cadellet, un Leonberger. Com que d’adult pot arribar a medir més de 75cm, diuen que, perdoneu l’expressió, ”els donarà pel sac” així que l’adorable criatura s’ha anomenat així, ”Pelsac”. He intentat rebatre els seus arguments dient que un gos educat mai és una molèstia (especialment si se l’educa a Lladruc) però no m’han fet cas així que esgoto el meu últim recurs: escriure-ho al blog per fer-los canviar d’idea.  Creieu que ho aconseguiré?

(En Pelsac i la Cendra deixant de jugar un moment per espiar la “iaia” Trenca).

Concurs de Ring francès a Montesquieu des Albères

Aquest diumenge vaig tenir l’oportunitat d’anar a Montesquieu des Albères (França) a veure un concurs de Ring on participaven els meus companys del grup de treball Xaloc: en Dani amb la Uma, l’Oriol amb en Badge (germà gran de la Cendra)  i en Xavier amb l’Aux (el pare de la Cendra).

 

La Uma i l’Aux van fer un bon paper però es van quedar, per molt poc, a tocar dels resultats desitjats, mentre que en Badge va obtenir una puntuació de 99.1 sobre 100 en el Brevet i de 190.5 de 200 en el nivell I. La seva actuació va ser tan bona que fins i tot el jutge va felicitar-los personalment. Seguiu així!

 

Va ser una jornada molt agradable. El camp era ampli i ben cuidat, rodejat de vinyes i camins tranquils, hi havia força participants i el sol ens va acompanyar fins ben entrada la tarda. El millor de tot, però, va ser la presència d’un animat públic força nombrós i un excel·lent equip organitzatiu.  M’atreviria a dir, però, que la Cendra va ser qui més va gaudir “de l’excursió”  perquè va poder-se retrobar amb els seus germans francesos, en “Cops de la Serralada” i en “Cim de La Serralada” (el de la foto, heu vist que maco que és tan fosc?).

 

I finalment, les meves dues fotos preferides: 

 

À la prochaine!

Quants gossos calen per canviar una bombeta?

Aprofitant que l’extracció del queixal del seny m’ha concedit un dia de festa he traduït de l’anglès una simpàtica descripció en clau d’humor sobre les característiques racials canines. Tot i que inevitablement acaben reduint-se gairebé a l’absurd no deixen de ser gracioses. Espero que us agradin!

Quants gossos calen per canviar una bombeta?

Golden retriever: el sol brilla, el dia és jove, tenim tota la vida per endavant i us “pre-ocupeu” per una insignificant bombeta?

Border collie: només em necessiteu a mi. Quan acabi revisaré tota la instal·lació elèctrica!

Teckel: sabeu que no puc arribar allà dalt!

Rottweiler: jo PUC.

Boxer: què importa? Amb el llum apagat puc continuar jugant! 

Labrador retriever: puc? puc? puc? Ohhh, si us plau, deixa’m canviar la bombeta! Si us plau!!

Pastor Alemany/ Malinois (depèn de la font): la canviaré tan aviat com m’hagi encarregat de no deixar a ningú a les fosques, hagi fet una segona ronda i hagi ampliat el perímetre per estar segur que ningú s’hagi pogut aprofitar de la situació.

Jack Rusell Terrier: si em penjo de la bombeta podré fer malbé els mobles des de més amunt! La canvio jo!

Bobtail: bombeta? I on són les ovelles? 

Galgo/Podenc: no es mou. Perquè cal canviar-la?

Pastor australià: primer faré que totes les noves bombetes s’agrupin en cercle, després les faré passar per la porta i finalment les reuniré sota la làmpara. Un cop allà, en deixaré pujar una.

Dobermann: o ho diu l’amo o no ho faig.

Canitx: estic segur que si li dic a cau d’orella al border collie ho farà. Quan hagi acabat em podré pintar les ungles.

Husky Siberià / Alaska Malamut: el Border Collie ho farà molt bé. Mentre estigui ocupat podeu donar-me el seu menjar. 

Pointer: és allà. La veig. La veig. Mireu-la, mireu-la!

Mastí: els mastins NO tenim por de la foscor!

Bloodhound: jo us BUSCARÉ la nova bombeta!

Pit bull: mentre jo estigui aquí, ningú tocarà ni canviarà res. Entesos?

Bichón Frisé/ Maltès: els gossos refinats NO hem de treballar, deixarem que ho faci el border, nosaltres ens fem malbé el pentinat.

Basset Hound: ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ!!!

Estrelles convidades: Buli (Golden), Dana (Bòxer), Gozo (Labrador), Cendra (Malinois), Sula (Podenc), Von (Dobbi), Baldufa (Canitx), Denali (Malamut), Droll (Pitbull) i Truc (Maltès).